Política i felicitat en un centre de ioga


Gaspar-Hernandez-Mandriam

 

L’altre dia vaig tenir el privilegi d’inaugurar el nou centre de ioga Mandiram Urquinaona, una mena de temple blanc, càlid i acollidor, amb un silenci net que ja no es troba a Barcelona. En el fons, les grans professionals que el dirigeixen m’hi havien convidat per parlar del meu llibre. Però, com que porto mesos parlant de La Terapeuta, quan vaig sortir a l’escenari (és un dir, no hi havia escenari; estàvem asseguts al terra de fusta), vaig decidir no parlar del meu llibre.

El llibre, vaig dir, ja parla per si sol.

Uns futurs estudiants de Polítiques i Dret m’acabaven d’entrevistar per a un treball i m’havien informat que abans havien entrevistat els alcaldables de Barcelona i que només un d’ells els havia dit que apostava per la felicitat dels seus ciutadans (els altres, davant de preguntes sobre el tema de la felicitat, s’havien quedat de pedra). Aprofitant l’ocasió, al centre de ioga Mandiram, vaig parlar de política i felicitat.

Vaig preguntar retòricament quin sentit té fer política si no és per contribuir a la felicitat dels ciutadans. Vaig recordar la Felicitat Nacional Bruta de Bhutan. La mesuren a partir de 9 paràmetres, i només un d’ells és econòmic. Aquí, només ens fixem en el factor econòmic, en el PIB. A Bhutan, es basen en la premissa que el veritable desenvolupament de la societat humana es troba en la complementació del desenvolupament material i espiritual.

El Govern britànic també vol mesurar el nivell de felicitat dels seus ciutadans. A França i a Canadà hi ha iniciatives similars. Aquí, als nostres polítics, quan se’ls pregunta sobre el tema es queden de pedra. Com si parlar de felicitat fos cursi. Igual que ho era per a la generació dels meus pares enraonar sobre emocions. El resultat és que en aquests moments l’ansietat, l’estrès i la depressió són la segona causa de baixa laboral i que a Catalunya ja es consumeixen més psicofàrmacs que aspirines. ¿I què farà la nostra classe política per posar-hi remei? ¿Estimular el consum? Vinga, tots a comprar.

La meva modesta proposta: passar de la societat del tenir a la del ser. Això s’aconsegueix amb autoconeixement. Introduint ioga i assignatures d’intel·ligència emocional a les escoles. Si als nostres fills ningú els ha ensenyat com gestionar, per exemple, l’emoció de la por, ¿com volem que siguin bons emprenedors? ¿Amb por? ¿Com volem que facin bé la seva feina, amb por?

Si ningú els ensenya a gestionar la ira, la violència verbal –que és una forma de violència– seguirà campant a plaer. Per no esmentar la violència física. En el fons, plantejar-se el tema de la felicitat és plantejar-se un nou model de societat, un nou software, del qual cap polític està parlant.

Enviar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *