La vergonya


La vergonyaHe cedit al protagonista de la novel·la La terapeuta alguns trets de la meva personalitat. Hèctor Amat, com tants actors, és un home molt tímid. Conec bé la seva timidesa. El seu rubor.

De petit, com explico a La terapeuta, per a Hèctor Amat l’infern era sortir a la pissarra. “Quan el mestre demanava un voluntari, ell feia veure que li queia el bolífraf, o s’amagava, o de sobte havia d’anar al bany. No soportava tantes mirades clavades”.

Charles Darwin va dir: “és el fet de pensar el que els altres pensen sobre nosaltres el que ens fa envermellir”. La vergonya és un dels sentiments més complexos de l’ésser humà. Resulta de la interacció de dos relats: el nostre propi relat dialoga amb el que els altres fan de nosaltres.

El psiquiatre i neuròleg Boris Cyrulnik va enviar un qüestionari a gairebé mil persones d’edats compreses entre els dotze i els seixanta anys. Els preguntava quines emocions fortes havien experimentat durant els últims dies. La vergonya va aparèixer esmentada en més de la meitat dels casos. Però quan els va preguntar de quines d’aquelles emocions havien parlat amb el seu entorn, la vergonya va desaparèixer per art de màgia.

No parlem de la nostra vergonya. “Les paraules de la vergonya són difícils de dir perquè temem la reacció de l’altre”, escriu Cyrunlnik. I també escriu: “Els bombers són herois, admirats per la seva força i el seu valor (…). Però un dia Superman vacil·la, es replega, s’aparta i s’amaga per plorar. Li fa vergonya sentir-se afectat pels horrors que ha hagut de superar. I els testimonis burletes senten plaer en veure’l per fi humiliat, com un qualsevol”. És increïble com d’apassionant ens resulta la desgràcia aliena!

photo credit: kennyrivas via photopin cc

2 Comentaris

  1. Vaig llegir Morir-se de vergonya, d’en Cyrulnik, fa un parell de mesos, i em va semblar de lo millor que he llegit en els últims anys. (Això és perquè encara no he llegit el teu llibre, és clar! Ehem…)

    Publica una resposta
  2. He llegit el llibre de la Terapeuta i m’ha atrapat des de la primera pàgina, en alguns moments he rigut, mentre l’Hèctor explica com interpreta el seu paper però també m’he endut una sensació de perplexitat, entenent que l’Hèctor sentia com la Terapeuta era l’única persona que l’entenia i el podia ajudar i en realitat ella també necessitava ajuda i l’Hèctor l’obligava a superar les seves pors també

    Publica una resposta

Enviar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *