Gaspar Hernàndez aconsegueix a ‘El silenci’ un equilibri entre un univers racional i un de màgic
¿Què es veu quan s’encenen els llums?, és el koan, la pregunta desconcertant que no admet resposta racional i que rep a la seva estança en un monestir zen Umiko, la protagonista d’El silenci, premi Josep Pla 2009, de Gaspar Hernàndez (Sant Esteve d’en Bas, Girona, 1971).
Umiko és una jove japonesa greument malalta de càncer que sol·licita l’ajuda d’un periodista radiofònic a qui atribueix el poder de la curació espiritual a través de la paraula. El periodista accepta el repte, i des de l’escepticisme, complau la petició de la protagonista.
El silenci es presenta com un relat d’autoficció que discorre essencialment en el monòleg alternat amb la lectura del diari d’Umiko, en el qual es desvelen aspectes crucials de la seva vida que l’han portat fins a la malaltia. El periodista, àlter ego de Gaspar Hernàndez, desenvolupa aquest monòleg al llarg d’una nit dirigint-se a l’inconscient d’Umiko mentre aquesta es manté profundament adormida.Desig, tendresa i amor
Hernàndez aconsegueix en aquesta novel·la un equilibri entre un univers racional, guiat per l’escepticisme i el dubte raonable del periodista que rep la petició de curar amb la seva veu, amb un univers que podríem anomenar màgic, allunyat de l’ortodòxia del pensament científic convencional, on la remissió espontània de la malaltia és possible gràcies a la combinació de la intencionalitat positiva, la paraula com a eina de curació i les emocions, on ocupen un lloc destacat el desig, la tendresa i l’amor, en definitiva.
A la novel·la s’aprecia clarament la influència de La casa de les belles adormides, llibre del nobel japonès Yasunari Kawabata, tant pel to com per determinades qüestions de fons que emergeixen en les dues obres. També, en alguns moments, el discurs de la novel·la recorda el flux de consciència de Virginia Woolf, pel to hipnòtic i ininterromput en segona persona de la narració.
L’obra té a més a més el coratge d’abordar allò que no ha estat abordat gairebé mai en ficció. Es podria afirmar que aquesta és una novel·la d’idees desprestigiades en les novel·les tradicionals i per una part de la intel·lectualitat occidental, que més que opinar des del rigor i el coneixement en profunditat sobre la psicologia i les tradicions espirituals orientals, s’ha mogut massa vegades en el terreny del tòpic i del prejudici que genera la por a un paradigma diferent o a un vast territori per explorar. En aquest sentit, l’analogia de l’obra de Gaspar Hernàndez amb l’univers de Hermann Hesse resulta evident.
La novel·la d’Hernàndez atrapa i deixa empremta, perquè sorprèn, és valent, honest, rigorós i està escrita des de l’ànima, cuidant cada detall. Combina en les seves pàgines l’assaig que busca el rigor en l’aproximació a les qüestions relacionades amb la curació, amb la poesia per la bellesa d’alguns dels seus fragments i el to serè i plàcid que mostra en tot moment l’obra, i també fa pensar que la novel·la és, en si mateixa, un koan per la provocació que suposa per al lector sortir dels seus esquemes racionals convencionals i endinsar-se en altres maneres d’entendre la dialèctica humana, emocional i espiritual.Finalment, la resposta al koan impossible que ha de resoldre la jove Umiko sembla emergir de manera espontània després de llegir les pàgines del llibre: ¿què es veu quan s’encenen els llums? Tot, fins i tot el silenci.
EL SILENCI