Enric Corbera, un personatge de novel.la


no-soy-de-este-mundo-catDurant la primavera de 2013, vaig descobrir a YouTube un paio que deia que el món no existeix. Que tot és un somni. La meva primera reacció va ser esclafir a riure. Ves per on, vaig pensar. Quina desil·lusió! No obstant això, el missatge d’aquell home era profundament espiritual, per bé que ell no vestia cap túnica, ni meditava, ni feia rituals. Assegurava que darrere seu no hi havia cap organització, cap secta, cap religió. Renegava, parlava pel broc gros, bevia Coca-Cola i deia que parlava per a les “marujas”. Era un dels nous fenòmens d’internet, persones anònimes que d’un dia per l’altre es converteixen en celebritats, tot i no comptar amb l’empenta dels mitjans de comunicació. Alguns dels seus vídeos havien estat reproduïts més d’un milió de vegades.

Es deia Enric Corbera, i havia registrat un mètode de curació sobre el qual perorava en universitats de Llatinoamèrica. El to que feia servir no tenia res d’acadèmic. Continuava dient que parlava per a les “marujas”, i encara que fos en un paranimf universitari, no solament sostenia que “tots som u”, sinó també l’altre missatge, que a mi em seguia fent ballar el cap: que tot és un somni. I ho afirmava davant rectors i degans universitaris, que seien a primera fila.

¿Què tenia aquell home?, em preguntava jo. ¿Era un xarlarà? ¿D’on carat treia allò que res no és real?

Vaig emprendre una investigació periodística, y vaig descubrir que el seu missatge –el del misteriós llibre “Un curso de milagros”- estava relacionat amb el budisme i l’hinduisme, en concret amb el Vedanta Advaita. Vaig llegir molt sobre l’Advaita. Vaig anar als retirs d’alguns dels seus principals divulgadors. Vaig meditar. Vaig decidir escriure un dietari.

I també vaig decidir seguir a aquell català que triomfava a l’Amèrica Llatina amb el missatge no-dual. Enric Corbera tenia molt de personatge novel.lesc. ¿Com devia ser algú que vivia com si estigués somniant? Algú que vivia com si d’entrada, no existís. ¿Com es veia, ell mateix, al mirall? ¿Com veia els altres? En els vídeos, es dirigia al públic tot recordant-li que ell no existia. Els espectadors estaven somniant i, dins el somni, l’havien creat a ell dalt d’un escenari, xerrant. Tot plegat em semblava surrealista, fins a l’extrem que vaig estar temptat d’escriure una novel.la protagonitzada per ell mateix. Però no calia, no hi ha ficció més al.lucinant que la realitat. Aquell home vivia a Rubí. Podia mirar de localitzar-lo, i anar a les seves xerrades.

I així mateix ho vaig fer.

I vaig resoldre escriure les meves observacions i perplexitats en el llibre “No sóc d’aquest món” (Ediciones B).

 

Vaig escriure amb escepticisme. Escriure sense cap intenció de convèncer ningú. Per començar, sense cap intenció de convèncer-me a mi mateix: no hi ha res que em doni una llibertat més gran que el fet de saber que les certeses no existeixen.

 

Enviar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *