El meu gat és el meu mirall


Un cheeverPotser recordeu que l’actor anglès Hugh Grant va ser detingut fa uns anys per la policia de Los Ángeles quan una nit estava en companyia d’una prostituta, al seu cotxe, assajant vés a saber quin paper. Com diu l’escriptor Simon Leys al seu llibre La felicidad de los pececillos (Acantilado), per al comú dels mortals, tal desventura seria simplement incòmoda, però, per a un actor tan cèlebre, hauria pogut tenir conseqüències catastròfiques: tota la seva carrera a Hollywood va semblar per un moment a punt de sotsobrar. Enmig d’aquest marasme, va ser entrevistat per una periodista estatudinenca, que li va fer el que Leys qualifica d’una pregunta molt… nord-americana: “Va vostè ara a un psicoterapeuta?”. “No”, va respondre Hugh Grant. “A Anglaterra llegim novel·les”.

En efecte, les novel·les són, entre moltes altres coses, una eina d’autoconeixement.

Una altra, són els gats.

Un gat és un mirall. No del seu amo, perquè no tenen amo, a diferència dels gossos. Un mirall, diguem-ne, de la persona amb qui conviuen. Segons Joël Dehasse, veterinari i psicòleg conductista de Brussel·les, “l’animal de companyia és el nostre mirall. Sovint, el tret de caràcter que el propietari no soporta en l’animal, és el que no soporta en ell mateix”.

Així doncs, en comptes d’anar al psicòleg, m’he fixat en el meu gat (es diu Cheever). Què és el que no soporto d’ell? Bé, no soportar sona massa greu. Ho canviaria per un no m’agrada. No m’agrada que és tossut. Segons el veterinari Dehasse, això és el que no m’agrada de mi.

Tampoc m’agrada que estigui menjant a totes hores. Deu ser perquè jo també vaig a la nevera sovint.

Però sobretot no m’agrada la seva mania de menysprear els protagonistes de l’actualitat. Tal com feia el gat que l’escriptor Guillermo Cabrera Infante tenia a Londres, Offenbach, un gat summament afectat i “conscient de la tremenda impressió que produïa la seva primera aparició”. El vaig veure una vegada; vaig tenir el privilegi de prendre el te amb l’escriptor i la seva dona, Miriam Gómez. Tal com Guillermo Cabrera Infante va escriure, el gat caminava posant una pota davantera davant de l’altra per assemblar-se a Marlene Dietrich en els seus millors temps, mentre que la part posterior del seu cos es movia amb el ritme d’un pugilista o d’un cowboy de cine.

El cas és que el gat de Cabrera Infante s’asseia precisament damunt de la notícia del diari que ell estava llegint. “Com aconsegueix tal precisió”, va escriure Cabrera Infante, “és un dels seus misteris”.

A mi em passa el mateix. Estic intentant comprendre l’actualitat, llegint una notícia importantíssima sobre el xoc de trens entre Catalunya i Espanya i va el meu gat i s’asseu sobre el full del diari. Quina falta de respecte.

No soporto que, en comptes d’indignar-se pel xoc de trens entre Catalunya i Espanya, el gat tanqui els ulls i només es preocupi per la seva dosi de carícies.

photo credit: Nebojsa Mladjenovic via photopin cc

1 Comentari

Enviar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *