Por


Si no estàs espantat, no estàs creixent

Si no estàs espantat, no estàs creixent


Publicat Por en març 17, 2014

  Em feia molta por volar en avioneta. Per això vaig decidir volar. Com vaig comentar al post anterior, una de les maneres d’aconseguir que el temps transcorri més a poc a poc és fer coses noves. I, a més a més, en el meu cas, aquestes setmanes de promoció de La terapeuta, parlant de la por, he dit que estaria bé que sortíssim sovint de la nostra zona de confort, que expandíssim els nostres límits fent precisament el que ens fa més por. Doncs, aplica’t-ho tu, vaig pensar. I vola d’una vegada en avioneta.   Va arribar el dia. Vam anar a l’aeròdrom de Sabadell amb la pilot, Ruth Turñé. Amb el seu cotxe. L’acabava de conèixer. Una dona riallera que conduïa el cotxe igual que el meu pare: sense mans. Persones que parlen amb tanta passió, que s’obliden del volant. Vaig témer el pitjor. —No et preocupis — em va dir —. L’avioneta és tranquil·la i noble.   Així doncs, vam volar. Sempre m’han provocat molt de vertigen les altures. I aquell aparell, a diferència dels avions comercials, era molt fràgil. La primera mitja hora, mentre arribàvem als volcans de La Garrotxa, vaig entendre el pànic del protagonista de La terapeuta, Hèctor Amat. El paisatge com una irrealitat. Una aquarel·la molla. Vaig preguntar a la Ruth: —Si falla el motor, què farem? Em va respondre, alegre: —Buscar un camp. Intentar aterrar. Però just en aquell moment ens trobàvem al Montseny: cap camp a la vista. Jo, amb la mirada, anava buscant zones verdes, per si de cas. I només veia muntanyes. Fins que vam arribar al mar, a Arenys de Mar, i Mataró, i vaig pensar que almenys, si el motor s’espatllava, podríem amarar. Em vaig calmar. Vaig començar a gaudir del paisatge. Em va venir a la ment l’escriptor García Márquez, que mai ha entès per què els avions volen. Quin és el mecanisme. Ho vaig preguntar a la Ruth, i em va dir: —Volen perquè tenen ales. —Gràcies. —T’ho dic de debò, no és broma. I així vam arribar a la base, gairebé dues hores després, i vam aterrar. Vaig pensar que l’experiència havia estat increïble, meravellosa. La pilot, excel.lent. Però només ho vaig pensar quan vaig ser a terra ferma. També em va venir a la memòria Robin Sharma, que l’any passat em va dir a Barcelona: “Si no estàs espantat, no estàs creixent gaire”. Així doncs, la conclusió és que en un matí vaig créixer molt. Potser, per créixer, hem de...

Llegir més