Consciència


L’instant etern

L’instant etern


Publicat Por en febr. 12, 2014

L’instant etern es troba en el present. Rares vegades vivim i experimentem el moment present. La nostra atenció va i ve, com un pèndol, del passat al futur. C.S. Lewis va escriure que l’instant present és el moment en què el temps humà està connectat amb l’eternitat. L’antropòleg Josep Maria Fericgla em va dir un dia: “La força del present és un bé disponible, passi el que passi fora d’un mateix. Dirigeix la teva atenció a l’ara i aquí, i encara que només ho aconsegueixis dos segons ja és una experiència sòlida”. Susan Blackmore, catedràtica de Psicologia de la Universitat de Bristol, explica com va començar a dirigir la seva atenció a l’únic que tenim, el moment present. D’entrada, quan s’ho va plantejar com a pràctica, va pensar que era “aterridor”. Volia dir renunciar a moltes coses; de fet, pràcticament a tot. Volia dir que no pensaria en el moment següent, que no es submergiria en el que acabava de fer, que no pensaria en el que podia haver dit, ni imaginaria una conversa que podria tenir més tard, ni esperaria amb impaciència els caps de setmana… Va practicar intensament durant set setmanes. Gran part del procés va consistir a renunciar i deixar anar. Quan la seva ment es desviava del món circumdant cap a pensaments sobre el passat o el futur, una veueta interior deia: “Torna al moment present” o “deixa-ho anar” o “deixa-ho estar”. Va descobrir que tots els interminables pensaments sobre el que acabava de fer i el que es disposava a fer no eren necessaris per viure. I feien molt més complicada la vida. “Em sorprenia haver malgastat tanta energia mental quan se’n necessita tan poca”. I el més important va ser descobrir que el moment present sempre estava bé. Aquesta idea alliberadora va arribar a ella gradualment. Una vegada darrere l’altra, va adonar-se que els seus problemes estaven en els pensaments, no en la situació immediata. “Podia avorrir-me o posar-me nerviosa mirant d’encaixar amb les altres mares al jardí d’infància, però el so dels nens jugant i la porta del jardí estaven bé. Podia córrer per pujar a un autobús preocupada pel que passaria, però, quan corria, els peus i les escenes que s’esdevenien estaven bé”. El que practicava Blackmore era la meditació de l’atenció plena. La meditació que es pot practicar en qualsevol moment del dia, fem el que fem: mentre escoltem una conversa, mentre freguem plats. Quan s’ensenyarà meditació a les escoles? D’entrada, milloraria, i molt, la capacitat de concentració dels més joves. Hauria de ser assignatura...

Llegir més
Una definició de meditació

Una definició de meditació


Publicat Por en gen. 7, 2014

M’agrada la definició de meditació que fa el meu amic i psicòleg Joan Garriga: “Si ara poguéssim posar-ho tot en suspens, totes les nostres idees sobre qui som o què fem, sobre els pares que tenim, sobre els nostres fills, i quedar-nos en un silenci absolut, què queda? El batec, la presència, l’ésser buit”. Apropar-se a aquest buit on no existeixen ni el bé ni el mal; senzilament existeix la vida desplegant les seves formes. “Et converteixes en algú contemplatiu que no jutja ningú, sinó que procura donar un bon lloc a tots”. La persona que medita s’ancora en un lloc que ja no té tant a veure amb si els seus pares van ser bons o dolents, si la seva parella l’estima o no l’estima. En aquest lloc hi ha un gran assentiment. Deixem de ser penells esclaus del vent que bufa, o sigui, de les circumstàncies. photo credit: wÄt...

Llegir més
El meu gat és el meu mirall

El meu gat és el meu mirall


Publicat Por en gen. 6, 2014

Potser recordeu que l’actor anglès Hugh Grant va ser detingut fa uns anys per la policia de Los Ángeles quan una nit estava en companyia d’una prostituta, al seu cotxe, assajant vés a saber quin paper. Com diu l’escriptor Simon Leys al seu llibre La felicidad de los pececillos (Acantilado), per al comú dels mortals, tal desventura seria simplement incòmoda, però, per a un actor tan cèlebre, hauria pogut tenir conseqüències catastròfiques: tota la seva carrera a Hollywood va semblar per un moment a punt de sotsobrar. Enmig d’aquest marasme, va ser entrevistat per una periodista estatudinenca, que li va fer el que Leys qualifica d’una pregunta molt… nord-americana: “Va vostè ara a un psicoterapeuta?”. “No”, va respondre Hugh Grant. “A Anglaterra llegim novel·les”. En efecte, les novel·les són, entre moltes altres coses, una eina d’autoconeixement. Una altra, són els gats. Un gat és un mirall. No del seu amo, perquè no tenen amo, a diferència dels gossos. Un mirall, diguem-ne, de la persona amb qui conviuen. Segons Joël Dehasse, veterinari i psicòleg conductista de Brussel·les, “l’animal de companyia és el nostre mirall. Sovint, el tret de caràcter que el propietari no soporta en l’animal, és el que no soporta en ell mateix”. Així doncs, en comptes d’anar al psicòleg, m’he fixat en el meu gat (es diu Cheever). Què és el que no soporto d’ell? Bé, no soportar sona massa greu. Ho canviaria per un no m’agrada. No m’agrada que és tossut. Segons el veterinari Dehasse, això és el que no m’agrada de mi. Tampoc m’agrada que estigui menjant a totes hores. Deu ser perquè jo també vaig a la nevera sovint. Però sobretot no m’agrada la seva mania de menysprear els protagonistes de l’actualitat. Tal com feia el gat que l’escriptor Guillermo Cabrera Infante tenia a Londres, Offenbach, un gat summament afectat i “conscient de la tremenda impressió que produïa la seva primera aparició”. El vaig veure una vegada; vaig tenir el privilegi de prendre el te amb l’escriptor i la seva dona, Miriam Gómez. Tal com Guillermo Cabrera Infante va escriure, el gat caminava posant una pota davantera davant de l’altra per assemblar-se a Marlene Dietrich en els seus millors temps, mentre que la part posterior del seu cos es movia amb el ritme d’un pugilista o d’un cowboy de cine. El cas és que el gat de Cabrera Infante s’asseia precisament damunt de la notícia del diari que ell estava llegint. “Com aconsegueix tal precisió”, va escriure Cabrera Infante, “és un dels seus misteris”. A mi em passa el mateix. Estic intentant comprendre l’actualitat, llegint una notícia importantíssima sobre el xoc de trens entre Catalunya...

Llegir més
Deixar de pensar

Deixar de pensar


Publicat Por en gen. 6, 2014

A La terapeuta, al protagonista, Hèctor Amat (abstemi) li agradaria beure per deixar de pensar. Hèctor Amat no es droga, però està a favor de totes les drogues, perquè són una forma d’anar més enllà del pensament. (Els experts en meditació no estarien d’acord amb ell; hi ha drogues que enterboleixen la ment). Existeix l’addicció al pensament. Així la tipifica el mestre espiritual Eckhart Tolle. Segons ell, no deixar de pensar és com no deixar de fumar o de beure. Sosté que el pensament és com una droga que ens ha estat subministrada durant molt de temps. De manera que la majoria de gent es resisteix a deixar de pensar. El pensament, imprescindible per a segons què (per dissenyar aquest blog –gràcies, Carolina–, per construir una casa), no és una eina útil per percebre l’amplitud de la vida, i, ni molt menys, per viure-la. Tolle recomana practicar “l’estat de no pensar”. Anar més enllà del pensament, a través de la meditació, o l’atenció plena. Encara que sigui durant uns instants. “Molta de la hiperactivitat de la ment és un intent d’escapar de la simplicitat del moment present”. El món està canviant, les seves estructures econòmiques, polítiques, les seves fronteres. I tanmateix, no canvia el vell paradigma basat en allò mental. No som els nostres pensaments, de la mateixa manera que no som els nostres dolors d’estómac. Tolle sosté que els dogmes –religiosos, polítics, científics– sorgeixen de la creença errònia que el pensament pot contenir i tancar la realitat o la veritat. “Els dogmes són presons conceptuals col·lectives”. “Res ha causat més patiment a la humanitat que els seus dogmes”, afirma. Quin és l’error bàsic? La identificació amb el pensament. photo...

Llegir més