Consciència


He trigat molts anys a atrevir-me a escriure la novel·la “La dona que no sabia plorar” Editada per Columna, surt a la venta el pròxim 4 d’abril   La història d’una dona que va bloquejar les seves emocions fins a l’extrem que no podia plorar, de cap de les maneres. Ni, per exemple, durant els funerals. Ni tampoc veient drames al cinema. Ni procurant evocar l’emoció de la tristesa. Un bloqueig colossal, com n’he vist ben pocs. Essent, com era ella, sexòloga –una de les primeres sexòlogues catalanes, en una època en què el sexe encara era un tabú-, compensava el seu bloqueig emocional al llit. El sexe com una escapatòria, o com una fugida endavant. Una dona insaciable.   Però el sexe és una forma d’energia vital. Té una dimensió espiritual. El sexe practicat de manera conscient, pot ser un camí cap al despertar.   El narrador de “La dona que no sabia plorar” va conèixer la sexòloga, Daniela Costa-Pau, quan tenia disset anys. Feia de becari d’un diari gironí. Li editava els articles, a la sexòloga. “Encara no entenc com ella es va encaterinar de mi, un noi inexpert que no li arribava a la sola de la sabata. El cas és que, ves qui ho havia de dir, vam acabar sent amants”. Fruit d’aquella relació, va conèixer la història d’ella, una història fascinant que transcorre entre Girona i el campus de desenvolupament personal Can Benet Vives (El Montnegre). Una història sobre el sexe i l’alliberament, l’Alta Sensibilitat i les emocions reprimides, l’Ayahuasca i la vertadera dimensió de les persones.   A les seves pacients, la sexòloga els repetia un vers de Mary Oliver: “¿Què penses fer amb la teva preciosa, salvatge, única vida?” Puc donar fe que la sexòloga Daniela Costa-Pau era salvatge, en el sentit d’alliberada. “La dona que no sabia plorar” és un petit homenatge a la seva persona. Espero que en gaudiu, com jo n’he gaudit, escrivint-la....

Llegir més

  Hi ha una experiència d’estar viu, i en aquesta experiència és on es troba el plaer. No en la narrativa mental del que sóc, o el que tinc, o el que hauria de tenir. No en la narrativa mental del sistema, amb les seves expectatives de futur i la falsa problematització de la realitat. De tot plegat vam parlar-ne l’altre dia amb l’Andrés Martín Asuero, expert en mindfulness. Amb ell vaig tenir el plaer de conversar a la Festa de la Primavera del Foro de Recursos Humans de Foment del Treball, al recinte modernista de Sant Pau. Va ser una tarda agradable, presidida per l’Anna Bisart, durant la qual vam parlar de com augmentar la consciència del moment present a les organitzacions. Si portem l’atenció al moment present, si no especulem amb el futur, no hi ha estrès ni ansietat (la segona causa de baixa laboral a Catalunya). Una metgessa em va dir que malgrat que havia de visitar moltíssims pacients al dia, si no mirava l’agenda, és a dir, si atenia en cada moment a la persona que tenia davant, no s’estressava. La clau rau en reduir els processos mentals. No cal rumiar tant. La ment hauria de ser un instrument al nostre servei; no al revés: no ser nosaltres esclaus d’ella. Es tracta d’aprendre a estar en l’experiència. Això no vol dir, necessàriament, viure moltes experiències. S’ha posat de moda “regalar experiències” (jo he estat el primer a regalar-les), però en el fons no es tracta de viure molta quantitat de tot, com sembla desitjar el sistema, sinó limitar-se a viure, és a dir, deixar que la vida s’expressi tal com és. Moltes experiències, com diu Pablo d’Ors, desplacen i fins i tot anul·len la veritable vida, que és una altra cosa, que és aquí, al nostre fons. “La quantitat d’experiències i la seva intensitat només serveix per atordir-nos. No estem fets per a la quantitat, sinó per a la qualitat”. La pau és aquí i ara; també pot ser a la feina. Com podem connectar amb el nostre fons, que és pau? Amb la respiració. O amb el nostre cos. Per això l’altre dia, a Sant Pau, dues-centes persones vam acabar fent-nos massatges els uns als altres, abraçant-nos i ballant. Els nostres rostres es van transformar. Com va dir Mikah de Waart, que va tancar l’acte, ser feliç és una decisió.  ...

Llegir més

                    Em passa el mateix que al protagonista de La terapeuta, Hèctor Amat: quan sento dir a una persona que ella és molt sincera, em poso a tremolar. No per la sinceritat en si mateixa, que celebro, sinó per tot el que acostuma a acompanyar aquesta frase, que sovint ens fereix. “En nom de la sinceritat es diuen tota mena de crueltats”, afirma Hèctor Amat. És el personatge d’una novel·la, i no cal dir que un escriptor no ha d’estar d’acord amb els seus personatges. Tanmateix, he intentat que aquest i els altres personatges no només entretinguessin el lector, sinó que el fessin pensar; és el que busco jo, com a lector també, a les novel·les. El cas és que em pregunto, pel que fa a la sinceritat, si cal portar-la fins a l’extrem. Si portéssim la sinceritat fins a les últimes conseqüències, no diríem bon dia a tothom a la feina, perquè potser hi ha algú que ens cau malament. Si portéssim la sinceritat fins a les últimes conseqüències, no saludaríem tots els veïns a l’ascensor, ni intentaríem ser agradables amb tots els clients i saludats. Si portéssim la sinceritat fins a les últimes conseqüències, hauríem de dir-ho tot. Això és: dir tots els pensaments que se’ns creuen per la ment cada dia. Els pensaments útils, però també els inútils i destructius. Són només això, pensaments. Però en tenim 60.000 al dia. Per què no els diem en veu alta, sent sincers com som? Molts no tenen raó. Alguns formen el que el psicoanalista i filòsof Bert Hellinger anomena “teranyines mentals”. Hom pot enganxar-s’hi i convertir-se al cap d’un temps en víctima. El mal sorgeix, explica, quan convertim el producte de la simple imaginació, que són les teranyines mentals, en el punt d’ubicació des del qual ens apropiem del dret de jutjar i condemnar els altres. Sobre la sinceritat, diu Bert Hellinger: “Sincer és qui està a l’altura dels altres. Ni per damunt, ni per sota d’ells. Els sincers tenen afecte mutu, fins i tot quan el que es diu i es fa amb sinceritat pugui ser dolorós i de greus conseqüències”. Pero també afegeix: “Si algú, en manifestar la seva sinceritat, nega el respecte, aquesta sinceritat no és més que aparença. Per això cal estar alerta i mantenir una actitud reservada davant d’aquesta mena de sincers”.    ...

Llegir més
Massa pantalletes

Massa pantalletes


Publicat Por en febr. 24, 2014

A La terapeuta, un dels protagonistes afirma que les nostres ments estan sobrecarregades de tanta informació. Hèctor Amat, actor, veu des de l’escenari del teatre les pantalletes del públic encentent-se, apagant-se. Decideix fer dejuni de notícies, i de tecnologia. Estar connectat tot el dia no pot ser bo. Llegeixo a El Periódico unes declaracions del  cineasta Spike Jonze que em criden l’atenció. En l’última dècada les nostres vides han fet un gir, afirma Jonze. El nombre d’imatges que consumíem al llarg de tota la vida fa 200 anys és el mateix que consumim al dia actualment. “La tecnologia és essencial en el nostre dia a dia, i ens està deixant enrere”. “En quin sentit?”,  li pregunta l’entrevistador. (Spike Jonze acaba d’estrenar la pel·lícula Her. Em va agradar molt una de les seves pel·lícules, Com ser John Malkovich). I Jonze respon que la nostra psique, indivudual o col·lectiva, no avança tan de pressa. Els nostres avantpassats vivien en aldees i podien parlar amb els ancians, o amb els capellans, i disposaven de tot un sistema de suports. “Ara només tenim el nostre smartphone, o la nostra tauleta”, afirma. I segueix: “La nostra vida es redueix a enviar i rebre textos o e-mails; és massa flux d’informació. Ja no anem a còctels ni de sopar amb la família. La tecnologia hauria d’estar al nostre servei, i no al revés”. Crec que Jonze només s’equivoca en una cosa: als sopars i als còctels sí que hi anem… però mirant la pantalleta tota...

Llegir més