Blog


 


Enric Corbera, un personatge de novel.la

Publicat per en 9:50 PM a No sóc d'aquest món, Últimes entrades | 0 comentaris

Enric Corbera, un personatge de novel.la

Durant la primavera de 2013, vaig descobrir a YouTube un paio que deia que el món no existeix. Que tot és un somni. La meva primera reacció va ser esclafir a riure. Ves per on, vaig pensar. Quina desil·lusió! No obstant això, el missatge d’aquell home era profundament espiritual, per bé que ell no vestia cap túnica, ni meditava, ni feia rituals. Assegurava que darrere seu no hi havia cap organització, cap secta, cap religió. Renegava, parlava pel broc gros, bevia Coca-Cola i deia que parlava per a les “marujas”. Era un dels nous fenòmens d’internet, persones anònimes que d’un dia per l’altre es converteixen en celebritats, tot i no comptar amb l’empenta dels mitjans de comunicació. Alguns dels seus vídeos havien estat reproduïts més d’un milió de vegades. Es deia Enric Corbera, i havia registrat un mètode de curació sobre el qual perorava en universitats de Llatinoamèrica. El to que feia servir no tenia res d’acadèmic. Continuava dient que parlava per a les “marujas”, i encara que fos en un paranimf universitari, no solament sostenia que “tots som u”, sinó també l’altre missatge, que a mi em seguia fent ballar el cap: que tot és un somni. I ho afirmava davant rectors i degans universitaris, que seien a primera fila. ¿Què tenia aquell home?, em preguntava jo. ¿Era un xarlarà? ¿D’on carat treia allò que res no és real? Vaig emprendre una investigació periodística, y vaig descubrir que el seu missatge –el del misteriós llibre “Un curso de milagros”- estava relacionat amb el budisme i l’hinduisme, en concret amb el Vedanta Advaita. Vaig llegir molt sobre l’Advaita. Vaig anar als retirs d’alguns dels seus principals divulgadors. Vaig meditar. Vaig decidir escriure un dietari. I també vaig decidir seguir a aquell català que triomfava a l’Amèrica Llatina amb el missatge no-dual. Enric Corbera tenia molt de personatge novel.lesc. ¿Com devia ser algú que vivia com si estigués somniant? Algú que vivia com si d’entrada, no existís. ¿Com es veia, ell mateix, al mirall? ¿Com veia els altres? En els vídeos, es dirigia al públic tot recordant-li que ell no existia. Els espectadors estaven somniant i, dins el somni, l’havien creat a ell dalt d’un escenari, xerrant. Tot plegat em semblava surrealista, fins a l’extrem que vaig estar temptat d’escriure una novel.la protagonitzada per ell mateix. Però no calia, no hi ha ficció més al.lucinant que la realitat. Aquell home vivia a Rubí. Podia mirar de localitzar-lo, i anar a les seves xerrades. I així mateix ho vaig fer. I vaig resoldre escriure les meves observacions i perplexitats en el llibre “No sóc d’aquest món” (Ediciones B).   Vaig escriure amb escepticisme. Escriure sense cap intenció de convèncer ningú. Per començar, sense cap intenció de convèncer-me a mi mateix: no hi ha res que em doni una llibertat més gran que el fet de saber que les certeses no existeixen....

Llegir més

Política i felicitat en un centre de ioga

Publicat per en 7:21 PM a Últimes entrades | 0 comentaris

Política i felicitat en un centre de ioga

  L’altre dia vaig tenir el privilegi d’inaugurar el nou centre de ioga Mandiram Urquinaona, una mena de temple blanc, càlid i acollidor, amb un silenci net que ja no es troba a Barcelona. En el fons, les grans professionals que el dirigeixen m’hi havien convidat per parlar del meu llibre. Però, com que porto mesos parlant de La Terapeuta, quan vaig sortir a l’escenari (és un dir, no hi havia escenari; estàvem asseguts al terra de fusta), vaig decidir no parlar del meu llibre. El llibre, vaig dir, ja parla per si sol. Uns futurs estudiants de Polítiques i Dret m’acabaven d’entrevistar per a un treball i m’havien informat que abans havien entrevistat els alcaldables de Barcelona i que només un d’ells els havia dit que apostava per la felicitat dels seus ciutadans (els altres, davant de preguntes sobre el tema de la felicitat, s’havien quedat de pedra). Aprofitant l’ocasió, al centre de ioga Mandiram, vaig parlar de política i felicitat. Vaig preguntar retòricament quin sentit té fer política si no és per contribuir a la felicitat dels ciutadans. Vaig recordar la Felicitat Nacional Bruta de Bhutan. La mesuren a partir de 9 paràmetres, i només un d’ells és econòmic. Aquí, només ens fixem en el factor econòmic, en el PIB. A Bhutan, es basen en la premissa que el veritable desenvolupament de la societat humana es troba en la complementació del desenvolupament material i espiritual. El Govern britànic també vol mesurar el nivell de felicitat dels seus ciutadans. A França i a Canadà hi ha iniciatives similars. Aquí, als nostres polítics, quan se’ls pregunta sobre el tema es queden de pedra. Com si parlar de felicitat fos cursi. Igual que ho era per a la generació dels meus pares enraonar sobre emocions. El resultat és que en aquests moments l’ansietat, l’estrès i la depressió són la segona causa de baixa laboral i que a Catalunya ja es consumeixen més psicofàrmacs que aspirines. ¿I què farà la nostra classe política per posar-hi remei? ¿Estimular el consum? Vinga, tots a comprar. La meva modesta proposta: passar de la societat del tenir a la del ser. Això s’aconsegueix amb autoconeixement. Introduint ioga i assignatures d’intel·ligència emocional a les escoles. Si als nostres fills ningú els ha ensenyat com gestionar, per exemple, l’emoció de la por, ¿com volem que siguin bons emprenedors? ¿Amb por? ¿Com volem que facin bé la seva feina, amb por? Si ningú els ensenya a gestionar la ira, la violència verbal –que és una forma de violència– seguirà campant a plaer. Per no esmentar la violència física. En el fons, plantejar-se el tema de la felicitat és plantejar-se un nou model de societat, un nou software, del qual cap polític està...

Llegir més

No estem determinats pels gens

Publicat per en 3:12 PM a Últimes entrades | 0 comentaris

No estem determinats pels gens

  Una de les preguntes del milió: per què no s’investiga més, molt més, l’anomenat efecte placebo. Hi ha malalts que es curen creient que estan prenent un medicament quan en realitat estan prenent substàncies sense cap poder farmacològic, com ara aigua o sucre. Malgrat que als seus assajos constaten l’efecte placebo cada dia –de vegades en percentatges molt alts– les companyies farmacèutiques no l’investiguen. “Potser no se’ns ha dit tota la veritat sobre el tema”, afirma el neurocientífic Joe Dispenza, amb qui dimarts passat vaig tenir el plaer de conversar a la Casa del Llibre de Barcelona, presentant el seu últim llibre El placebo eres tu (Urano). Fa 5 anys vaig publicar una novel·la, El silenci (Destino), en què una dona, Umiko, es volia curar d’un càncer amb la ment. Més d’un i de dos crítics van dir que la novel·la els havia agradat però van afegir que era inversemblant que algú es volgués curar amb la ment (la novel·la estava basada en fets reals). Doncs bé, l’altre dia vaig dir a Joe Dispenza, mentre passejàvem per la Rambla de Catalunya: “si la meva historia era inversemblant, això teu és ciència ficció”, i vam riure una bona estona. Dispenza té documentats centenars de casos que demostren curacions contra tot pronòstic. De bastants d’aquests casos, en parla al seu llibre. Malalts que han sanat pensant diferent. Sentint diferent. Creant el que ell anomena “un nou estat de l’ésser”. Als seus tallers mesura aquests canvis, juntament amb altres científics: de vegades tenen lloc remissions espontànies en qüestió de segons, i algú, per exemple, deixa d’anar en cadira de rodes com per art de màgia. “Els pensaments modifiquen el cervell i el cos”, afirma el doctor Dispenza. Els pensaments, acompanyats d’emocions elevades, poden activar nous gens. Basant-se en els últims descobriments de l’epigenètica, Dispenza diu que no estem determinats pels nostres gens, contràriament al que ens han dit. “La majoria de la gent –afirma– té la falsa idea que el nostre destí genètic està determinat i que si hem heretat els gens que ens fan vulnerables a determinats càncers, cardiopaties, diabetis o qualsevol altre trastorn no hi podem fer res. Els mitjans de comunicació abonen aquesta idea suggerint-nos una vegada i una altra que determinats gens provoquen aquesta o aquella malaltia. Ens han programat per creure que som víctimes de la nostra biologia”. I res més lluny de la realitat. Aquesta visió està obsoleta. Podem activar nous gens, i curar-nos, afirma, contundent, Dispenza. Com escriu Ernest Rossi a La psicologia de l’expressió genètica, “els nostres estats mentals subjectius poden modular l’expressió genètica per optimitzar la nostra salut”. En lloc de veure els gens com tauletes de pedra on s’ha esculpit el nostre destí, és millor considerar-los com biblioteques enormes plenes de...

Llegir més

Connectar amb l’experiència d’estar viu

Publicat per en 8:11 PM a Consciència, Últimes entrades | 0 comentaris

Connectar amb l’experiència d’estar viu

  Hi ha una experiència d’estar viu, i en aquesta experiència és on es troba el plaer. No en la narrativa mental del que sóc, o el que tinc, o el que hauria de tenir. No en la narrativa mental del sistema, amb les seves expectatives de futur i la falsa problematització de la realitat. De tot plegat vam parlar-ne l’altre dia amb l’Andrés Martín Asuero, expert en mindfulness. Amb ell vaig tenir el plaer de conversar a la Festa de la Primavera del Foro de Recursos Humans de Foment del Treball, al recinte modernista de Sant Pau. Va ser una tarda agradable, presidida per l’Anna Bisart, durant la qual vam parlar de com augmentar la consciència del moment present a les organitzacions. Si portem l’atenció al moment present, si no especulem amb el futur, no hi ha estrès ni ansietat (la segona causa de baixa laboral a Catalunya). Una metgessa em va dir que malgrat que havia de visitar moltíssims pacients al dia, si no mirava l’agenda, és a dir, si atenia en cada moment a la persona que tenia davant, no s’estressava. La clau rau en reduir els processos mentals. No cal rumiar tant. La ment hauria de ser un instrument al nostre servei; no al revés: no ser nosaltres esclaus d’ella. Es tracta d’aprendre a estar en l’experiència. Això no vol dir, necessàriament, viure moltes experiències. S’ha posat de moda “regalar experiències” (jo he estat el primer a regalar-les), però en el fons no es tracta de viure molta quantitat de tot, com sembla desitjar el sistema, sinó limitar-se a viure, és a dir, deixar que la vida s’expressi tal com és. Moltes experiències, com diu Pablo d’Ors, desplacen i fins i tot anul·len la veritable vida, que és una altra cosa, que és aquí, al nostre fons. “La quantitat d’experiències i la seva intensitat només serveix per atordir-nos. No estem fets per a la quantitat, sinó per a la qualitat”. La pau és aquí i ara; també pot ser a la feina. Com podem connectar amb el nostre fons, que és pau? Amb la respiració. O amb el nostre cos. Per això l’altre dia, a Sant Pau, dues-centes persones vam acabar fent-nos massatges els uns als altres, abraçant-nos i ballant. Els nostres rostres es van transformar. Com va dir Mikah de Waart, que va tancar l’acte, ser feliç és una decisió.  ...

Llegir més