Publicat peradmin_name


No estem determinats pels gens

No estem determinats pels gens


Publicat Por en oct. 3, 2014

  Una de les preguntes del milió: per què no s’investiga més, molt més, l’anomenat efecte placebo. Hi ha malalts que es curen creient que estan prenent un medicament quan en realitat estan prenent substàncies sense cap poder farmacològic, com ara aigua o sucre. Malgrat que als seus assajos constaten l’efecte placebo cada dia –de vegades en percentatges molt alts– les companyies farmacèutiques no l’investiguen. “Potser no se’ns ha dit tota la veritat sobre el tema”, afirma el neurocientífic Joe Dispenza, amb qui dimarts passat vaig tenir el plaer de conversar a la Casa del Llibre de Barcelona, presentant el seu últim llibre El placebo eres tu (Urano). Fa 5 anys vaig publicar una novel·la, El silenci (Destino), en què una dona, Umiko, es volia curar d’un càncer amb la ment. Més d’un i de dos crítics van dir que la novel·la els havia agradat però van afegir que era inversemblant que algú es volgués curar amb la ment (la novel·la estava basada en fets reals). Doncs bé, l’altre dia vaig dir a Joe Dispenza, mentre passejàvem per la Rambla de Catalunya: “si la meva historia era inversemblant, això teu és ciència ficció”, i vam riure una bona estona. Dispenza té documentats centenars de casos que demostren curacions contra tot pronòstic. De bastants d’aquests casos, en parla al seu llibre. Malalts que han sanat pensant diferent. Sentint diferent. Creant el que ell anomena “un nou estat de l’ésser”. Als seus tallers mesura aquests canvis, juntament amb altres científics: de vegades tenen lloc remissions espontànies en qüestió de segons, i algú, per exemple, deixa d’anar en cadira de rodes com per art de màgia. “Els pensaments modifiquen el cervell i el cos”, afirma el doctor Dispenza. Els pensaments, acompanyats d’emocions elevades, poden activar nous gens. Basant-se en els últims descobriments de l’epigenètica, Dispenza diu que no estem determinats pels nostres gens, contràriament al que ens han dit. “La majoria de la gent –afirma– té la falsa idea que el nostre destí genètic està determinat i que si hem heretat els gens que ens fan vulnerables a determinats càncers, cardiopaties, diabetis o qualsevol altre trastorn no hi podem fer res. Els mitjans de comunicació abonen aquesta idea suggerint-nos una vegada i una altra que determinats gens provoquen aquesta o aquella malaltia. Ens han programat per creure que som víctimes de la nostra biologia”. I res més lluny de la realitat. Aquesta visió està obsoleta. Podem activar nous gens, i curar-nos, afirma, contundent, Dispenza. Com escriu Ernest Rossi a La psicologia de l’expressió genètica, “els nostres estats mentals subjectius poden modular l’expressió genètica per optimitzar la nostra salut”. En lloc de veure...

Llegir més

  Hi ha una experiència d’estar viu, i en aquesta experiència és on es troba el plaer. No en la narrativa mental del que sóc, o el que tinc, o el que hauria de tenir. No en la narrativa mental del sistema, amb les seves expectatives de futur i la falsa problematització de la realitat. De tot plegat vam parlar-ne l’altre dia amb l’Andrés Martín Asuero, expert en mindfulness. Amb ell vaig tenir el plaer de conversar a la Festa de la Primavera del Foro de Recursos Humans de Foment del Treball, al recinte modernista de Sant Pau. Va ser una tarda agradable, presidida per l’Anna Bisart, durant la qual vam parlar de com augmentar la consciència del moment present a les organitzacions. Si portem l’atenció al moment present, si no especulem amb el futur, no hi ha estrès ni ansietat (la segona causa de baixa laboral a Catalunya). Una metgessa em va dir que malgrat que havia de visitar moltíssims pacients al dia, si no mirava l’agenda, és a dir, si atenia en cada moment a la persona que tenia davant, no s’estressava. La clau rau en reduir els processos mentals. No cal rumiar tant. La ment hauria de ser un instrument al nostre servei; no al revés: no ser nosaltres esclaus d’ella. Es tracta d’aprendre a estar en l’experiència. Això no vol dir, necessàriament, viure moltes experiències. S’ha posat de moda “regalar experiències” (jo he estat el primer a regalar-les), però en el fons no es tracta de viure molta quantitat de tot, com sembla desitjar el sistema, sinó limitar-se a viure, és a dir, deixar que la vida s’expressi tal com és. Moltes experiències, com diu Pablo d’Ors, desplacen i fins i tot anul·len la veritable vida, que és una altra cosa, que és aquí, al nostre fons. “La quantitat d’experiències i la seva intensitat només serveix per atordir-nos. No estem fets per a la quantitat, sinó per a la qualitat”. La pau és aquí i ara; també pot ser a la feina. Com podem connectar amb el nostre fons, que és pau? Amb la respiració. O amb el nostre cos. Per això l’altre dia, a Sant Pau, dues-centes persones vam acabar fent-nos massatges els uns als altres, abraçant-nos i ballant. Els nostres rostres es van transformar. Com va dir Mikah de Waart, que va tancar l’acte, ser feliç és una decisió.  ...

Llegir més

  Aquest Sant Jordi em faria il·lusió mirar els ulls que em llegeixen. Si ets lectora, o lector -o ho seràs-, m’agradaria mirar-te als ulls. Uns segons, uns minuts, tal vegada. I, després, tan sols després, dedicar-te el meu llibre. Tot i que La terapeuta arriba a aquest Sant Jordi com el 3r llibre de ficció més venut, i tot i que aquest cap de setmana el programa Via Llibre del Canal 33 ha dit que serà un dels llibres més venuts el 23 d’abril, la meva felicitat, sincerament, no depèn gaire de les xifres abstractes de vendes. És cert que me n’alegro, i me n’alegraré, si s’escau. Sobretot per les meves editores i pels llibreters, amb els quals procuro fer pinya. Però el que jo anhelo és viure intensament la diada, amb els pocs o molts lectors que s’apropin a les parades de Barcelona. Intercanviar paraules, silencis, mirades. Hi ha un moment de La terapeuta en què l’actor protagonista, Hèctor Amat, explica com entre l’actor i l’espectador de vegades s’estableix una mena de comunió. “Veus un parell d’ulls que t’informen que la comunió s’ha produït”. Doncs això. I si no pots venir, les nostres ments, potser, seguiran endollades. Des de la distància. És el que ens permet la literatura. Que tingueu, estimats lectors, un molt bon Sant Jordi!  ...

Llegir més

                    Em passa el mateix que al protagonista de La terapeuta, Hèctor Amat: quan sento dir a una persona que ella és molt sincera, em poso a tremolar. No per la sinceritat en si mateixa, que celebro, sinó per tot el que acostuma a acompanyar aquesta frase, que sovint ens fereix. “En nom de la sinceritat es diuen tota mena de crueltats”, afirma Hèctor Amat. És el personatge d’una novel·la, i no cal dir que un escriptor no ha d’estar d’acord amb els seus personatges. Tanmateix, he intentat que aquest i els altres personatges no només entretinguessin el lector, sinó que el fessin pensar; és el que busco jo, com a lector també, a les novel·les. El cas és que em pregunto, pel que fa a la sinceritat, si cal portar-la fins a l’extrem. Si portéssim la sinceritat fins a les últimes conseqüències, no diríem bon dia a tothom a la feina, perquè potser hi ha algú que ens cau malament. Si portéssim la sinceritat fins a les últimes conseqüències, no saludaríem tots els veïns a l’ascensor, ni intentaríem ser agradables amb tots els clients i saludats. Si portéssim la sinceritat fins a les últimes conseqüències, hauríem de dir-ho tot. Això és: dir tots els pensaments que se’ns creuen per la ment cada dia. Els pensaments útils, però també els inútils i destructius. Són només això, pensaments. Però en tenim 60.000 al dia. Per què no els diem en veu alta, sent sincers com som? Molts no tenen raó. Alguns formen el que el psicoanalista i filòsof Bert Hellinger anomena “teranyines mentals”. Hom pot enganxar-s’hi i convertir-se al cap d’un temps en víctima. El mal sorgeix, explica, quan convertim el producte de la simple imaginació, que són les teranyines mentals, en el punt d’ubicació des del qual ens apropiem del dret de jutjar i condemnar els altres. Sobre la sinceritat, diu Bert Hellinger: “Sincer és qui està a l’altura dels altres. Ni per damunt, ni per sota d’ells. Els sincers tenen afecte mutu, fins i tot quan el que es diu i es fa amb sinceritat pugui ser dolorós i de greus conseqüències”. Pero també afegeix: “Si algú, en manifestar la seva sinceritat, nega el respecte, aquesta sinceritat no és més que aparença. Per això cal estar alerta i mantenir una actitud reservada davant d’aquesta mena de sincers”.    ...

Llegir més