Publicat peradmin_name


Si no estàs espantat, no estàs creixent

Si no estàs espantat, no estàs creixent


Publicat Por en març 17, 2014

  Em feia molta por volar en avioneta. Per això vaig decidir volar. Com vaig comentar al post anterior, una de les maneres d’aconseguir que el temps transcorri més a poc a poc és fer coses noves. I, a més a més, en el meu cas, aquestes setmanes de promoció de La terapeuta, parlant de la por, he dit que estaria bé que sortíssim sovint de la nostra zona de confort, que expandíssim els nostres límits fent precisament el que ens fa més por. Doncs, aplica’t-ho tu, vaig pensar. I vola d’una vegada en avioneta.   Va arribar el dia. Vam anar a l’aeròdrom de Sabadell amb la pilot, Ruth Turñé. Amb el seu cotxe. L’acabava de conèixer. Una dona riallera que conduïa el cotxe igual que el meu pare: sense mans. Persones que parlen amb tanta passió, que s’obliden del volant. Vaig témer el pitjor. —No et preocupis — em va dir —. L’avioneta és tranquil·la i noble.   Així doncs, vam volar. Sempre m’han provocat molt de vertigen les altures. I aquell aparell, a diferència dels avions comercials, era molt fràgil. La primera mitja hora, mentre arribàvem als volcans de La Garrotxa, vaig entendre el pànic del protagonista de La terapeuta, Hèctor Amat. El paisatge com una irrealitat. Una aquarel·la molla. Vaig preguntar a la Ruth: —Si falla el motor, què farem? Em va respondre, alegre: —Buscar un camp. Intentar aterrar. Però just en aquell moment ens trobàvem al Montseny: cap camp a la vista. Jo, amb la mirada, anava buscant zones verdes, per si de cas. I només veia muntanyes. Fins que vam arribar al mar, a Arenys de Mar, i Mataró, i vaig pensar que almenys, si el motor s’espatllava, podríem amarar. Em vaig calmar. Vaig començar a gaudir del paisatge. Em va venir a la ment l’escriptor García Márquez, que mai ha entès per què els avions volen. Quin és el mecanisme. Ho vaig preguntar a la Ruth, i em va dir: —Volen perquè tenen ales. —Gràcies. —T’ho dic de debò, no és broma. I així vam arribar a la base, gairebé dues hores després, i vam aterrar. Vaig pensar que l’experiència havia estat increïble, meravellosa. La pilot, excel.lent. Però només ho vaig pensar quan vaig ser a terra ferma. També em va venir a la memòria Robin Sharma, que l’any passat em va dir a Barcelona: “Si no estàs espantat, no estàs creixent gaire”. Així doncs, la conclusió és que en un matí vaig créixer molt. Potser, per créixer, hem de...

Llegir més
Com fer que el temps passi més a poc a poc

Com fer que el temps passi més a poc a poc


Publicat Por en març 3, 2014

Un col·lega periodista de cultura de TV3 em diu, arran de la publicació de La terapeuta. -Ja fa 5 anys, que vas publicar El Silenci? Déu meu; sembla que va ser ahir. El temps passa cada vegada més de pressa. Deu ser que ens estem fent grans. Recomano al col·lega periodista el treball de Steve Taylor, antropòleg i professor de la Universitat de Manchester. Taylor estudia per què el temps transcorre a diferents velocitats; i com dilatar-lo. Sí, dilatar el temps. Taylor sosté que si volem dilatar el temps, necessitem viure experiències noves. Quan de nens totes les nostres impressions i percepcions eren fresques, semblava com si no existís el temps. Un dia era etern. Però a mesura que ens fem grans, ens desconnectem de la realitat. Ens repetim una vegada i una altra la nostra pel·lícula mental. Si volem que el temps passi més a poc a poc, Taylor recomana viatjar, anar a la feina prenent noves rutes, comprar noves revistes, conèixer gent nova i fer coses que fins ara no havíem fet, acomodats a la rutina. En definitiva, es tracta de viure. Es tracta de canviar la forma de percebre el món. Una percepció més fresca. La vida és efímera, però els seus dies poden ser immortals. A Taylor se li va morir una amiga amb 35 anys. I malgrat el terrible dolor, tenia un consol: la noia havia viatjat i viscut molt, en el sentit que havia provat coses noves, diferents. Psicològicament, em va dir aquest antropòleg, era com si hagués viscut 70 anys. No passaria el mateix si hagués passat mitja vida asseguda davant del televisor. La tele ens adorm, em va dir Taylor, i una vida davant de la tele és una vida més curta (psicològicament). Els períodes d’avorriment i inactivitat deixen molts menys records que els períodes d’activitat. Per tot això, he pres dues decisions: deixar la meva tele a un amic, i volar en avioneta. Sempre m’ha fet por volar en una avioneta. Encara tinc molta por. El resultat serà diàfan: o el temps es dilatarà, o ja no hi haurà més...

Llegir més
Massa pantalletes

Massa pantalletes


Publicat Por en febr. 24, 2014

A La terapeuta, un dels protagonistes afirma que les nostres ments estan sobrecarregades de tanta informació. Hèctor Amat, actor, veu des de l’escenari del teatre les pantalletes del públic encentent-se, apagant-se. Decideix fer dejuni de notícies, i de tecnologia. Estar connectat tot el dia no pot ser bo. Llegeixo a El Periódico unes declaracions del  cineasta Spike Jonze que em criden l’atenció. En l’última dècada les nostres vides han fet un gir, afirma Jonze. El nombre d’imatges que consumíem al llarg de tota la vida fa 200 anys és el mateix que consumim al dia actualment. “La tecnologia és essencial en el nostre dia a dia, i ens està deixant enrere”. “En quin sentit?”,  li pregunta l’entrevistador. (Spike Jonze acaba d’estrenar la pel·lícula Her. Em va agradar molt una de les seves pel·lícules, Com ser John Malkovich). I Jonze respon que la nostra psique, indivudual o col·lectiva, no avança tan de pressa. Els nostres avantpassats vivien en aldees i podien parlar amb els ancians, o amb els capellans, i disposaven de tot un sistema de suports. “Ara només tenim el nostre smartphone, o la nostra tauleta”, afirma. I segueix: “La nostra vida es redueix a enviar i rebre textos o e-mails; és massa flux d’informació. Ja no anem a còctels ni de sopar amb la família. La tecnologia hauria d’estar al nostre servei, i no al revés”. Crec que Jonze només s’equivoca en una cosa: als sopars i als còctels sí que hi anem… però mirant la pantalleta tota...

Llegir més
L’instant etern

L’instant etern


Publicat Por en febr. 12, 2014

L’instant etern es troba en el present. Rares vegades vivim i experimentem el moment present. La nostra atenció va i ve, com un pèndol, del passat al futur. C.S. Lewis va escriure que l’instant present és el moment en què el temps humà està connectat amb l’eternitat. L’antropòleg Josep Maria Fericgla em va dir un dia: “La força del present és un bé disponible, passi el que passi fora d’un mateix. Dirigeix la teva atenció a l’ara i aquí, i encara que només ho aconsegueixis dos segons ja és una experiència sòlida”. Susan Blackmore, catedràtica de Psicologia de la Universitat de Bristol, explica com va començar a dirigir la seva atenció a l’únic que tenim, el moment present. D’entrada, quan s’ho va plantejar com a pràctica, va pensar que era “aterridor”. Volia dir renunciar a moltes coses; de fet, pràcticament a tot. Volia dir que no pensaria en el moment següent, que no es submergiria en el que acabava de fer, que no pensaria en el que podia haver dit, ni imaginaria una conversa que podria tenir més tard, ni esperaria amb impaciència els caps de setmana… Va practicar intensament durant set setmanes. Gran part del procés va consistir a renunciar i deixar anar. Quan la seva ment es desviava del món circumdant cap a pensaments sobre el passat o el futur, una veueta interior deia: “Torna al moment present” o “deixa-ho anar” o “deixa-ho estar”. Va descobrir que tots els interminables pensaments sobre el que acabava de fer i el que es disposava a fer no eren necessaris per viure. I feien molt més complicada la vida. “Em sorprenia haver malgastat tanta energia mental quan se’n necessita tan poca”. I el més important va ser descobrir que el moment present sempre estava bé. Aquesta idea alliberadora va arribar a ella gradualment. Una vegada darrere l’altra, va adonar-se que els seus problemes estaven en els pensaments, no en la situació immediata. “Podia avorrir-me o posar-me nerviosa mirant d’encaixar amb les altres mares al jardí d’infància, però el so dels nens jugant i la porta del jardí estaven bé. Podia córrer per pujar a un autobús preocupada pel que passaria, però, quan corria, els peus i les escenes que s’esdevenien estaven bé”. El que practicava Blackmore era la meditació de l’atenció plena. La meditació que es pot practicar en qualsevol moment del dia, fem el que fem: mentre escoltem una conversa, mentre freguem plats. Quan s’ensenyarà meditació a les escoles? D’entrada, milloraria, i molt, la capacitat de concentració dels més joves. Hauria de ser assignatura...

Llegir més