Publicat peradmin_name


  Per què sovint les coses arriben quan ja no les desitgem? La feina que arriba quan deixem de buscar-la. Algú que ens fa cas quan ja no li prestem atenció. El problema que es resol com per art de màgia quan hem llençat la tovallola. Explica a les seves memòries l’escriptor Luis Racionero com les dones se li apropen justament quan ha començat una nova relació. És a dir, just en el moment en què el seu desig ja està saciat. El mateix acostuma a pasar en una relació de parella: com més pendents estem de l’altre, més sembla allunyar-se. I al contrari. Pel que fa a l’àmbit econòmic, el tòpic ho diu tot: “Diners cirden diners”.   Per què les coses arriben quan ja no les desitgem? He trobat algunes respostes. Un mestre zen va dir: “Si tens un bastó, te’n donaré un. Si no en tens, te’l trauré”. La Bíblia ho expressa amb la següent frase: “Al qui té se li donarà”. I el filòsof Alan Watts ho va interpretar a la seva manera: “Només pots aconseguir alguna cosa quan descobreixes que no la necessites. Només ho pots obtenir quan no ho vols”. En el fons estem parlant del desaferrament. Una de les lleis espirituals universals. Aquesta llei diu que per obtenir qualsevol cosa en l’univers físic, hem de renunciar al nostre aferrament a aquesta cosa. No renunciem a la intenció ni al desig. Sí a l’interès pel...

Llegir més
Si no estàs espantat, no estàs creixent

Si no estàs espantat, no estàs creixent


Publicat Por en març 17, 2014

  Em feia molta por volar en avioneta. Per això vaig decidir volar. Com vaig comentar al post anterior, una de les maneres d’aconseguir que el temps transcorri més a poc a poc és fer coses noves. I, a més a més, en el meu cas, aquestes setmanes de promoció de La terapeuta, parlant de la por, he dit que estaria bé que sortíssim sovint de la nostra zona de confort, que expandíssim els nostres límits fent precisament el que ens fa més por. Doncs, aplica’t-ho tu, vaig pensar. I vola d’una vegada en avioneta.   Va arribar el dia. Vam anar a l’aeròdrom de Sabadell amb la pilot, Ruth Turñé. Amb el seu cotxe. L’acabava de conèixer. Una dona riallera que conduïa el cotxe igual que el meu pare: sense mans. Persones que parlen amb tanta passió, que s’obliden del volant. Vaig témer el pitjor. —No et preocupis — em va dir —. L’avioneta és tranquil·la i noble.   Així doncs, vam volar. Sempre m’han provocat molt de vertigen les altures. I aquell aparell, a diferència dels avions comercials, era molt fràgil. La primera mitja hora, mentre arribàvem als volcans de La Garrotxa, vaig entendre el pànic del protagonista de La terapeuta, Hèctor Amat. El paisatge com una irrealitat. Una aquarel·la molla. Vaig preguntar a la Ruth: —Si falla el motor, què farem? Em va respondre, alegre: —Buscar un camp. Intentar aterrar. Però just en aquell moment ens trobàvem al Montseny: cap camp a la vista. Jo, amb la mirada, anava buscant zones verdes, per si de cas. I només veia muntanyes. Fins que vam arribar al mar, a Arenys de Mar, i Mataró, i vaig pensar que almenys, si el motor s’espatllava, podríem amarar. Em vaig calmar. Vaig començar a gaudir del paisatge. Em va venir a la ment l’escriptor García Márquez, que mai ha entès per què els avions volen. Quin és el mecanisme. Ho vaig preguntar a la Ruth, i em va dir: —Volen perquè tenen ales. —Gràcies. —T’ho dic de debò, no és broma. I així vam arribar a la base, gairebé dues hores després, i vam aterrar. Vaig pensar que l’experiència havia estat increïble, meravellosa. La pilot, excel.lent. Però només ho vaig pensar quan vaig ser a terra ferma. També em va venir a la memòria Robin Sharma, que l’any passat em va dir a Barcelona: “Si no estàs espantat, no estàs creixent gaire”. Així doncs, la conclusió és que en un matí vaig créixer molt. Potser, per créixer, hem de...

Llegir més
Com fer que el temps passi més a poc a poc

Com fer que el temps passi més a poc a poc


Publicat Por en març 3, 2014

Un col·lega periodista de cultura de TV3 em diu, arran de la publicació de La terapeuta. -Ja fa 5 anys, que vas publicar El Silenci? Déu meu; sembla que va ser ahir. El temps passa cada vegada més de pressa. Deu ser que ens estem fent grans. Recomano al col·lega periodista el treball de Steve Taylor, antropòleg i professor de la Universitat de Manchester. Taylor estudia per què el temps transcorre a diferents velocitats; i com dilatar-lo. Sí, dilatar el temps. Taylor sosté que si volem dilatar el temps, necessitem viure experiències noves. Quan de nens totes les nostres impressions i percepcions eren fresques, semblava com si no existís el temps. Un dia era etern. Però a mesura que ens fem grans, ens desconnectem de la realitat. Ens repetim una vegada i una altra la nostra pel·lícula mental. Si volem que el temps passi més a poc a poc, Taylor recomana viatjar, anar a la feina prenent noves rutes, comprar noves revistes, conèixer gent nova i fer coses que fins ara no havíem fet, acomodats a la rutina. En definitiva, es tracta de viure. Es tracta de canviar la forma de percebre el món. Una percepció més fresca. La vida és efímera, però els seus dies poden ser immortals. A Taylor se li va morir una amiga amb 35 anys. I malgrat el terrible dolor, tenia un consol: la noia havia viatjat i viscut molt, en el sentit que havia provat coses noves, diferents. Psicològicament, em va dir aquest antropòleg, era com si hagués viscut 70 anys. No passaria el mateix si hagués passat mitja vida asseguda davant del televisor. La tele ens adorm, em va dir Taylor, i una vida davant de la tele és una vida més curta (psicològicament). Els períodes d’avorriment i inactivitat deixen molts menys records que els períodes d’activitat. Per tot això, he pres dues decisions: deixar la meva tele a un amic, i volar en avioneta. Sempre m’ha fet por volar en una avioneta. Encara tinc molta por. El resultat serà diàfan: o el temps es dilatarà, o ja no hi haurà més...

Llegir més
Massa pantalletes

Massa pantalletes


Publicat Por en febr. 24, 2014

A La terapeuta, un dels protagonistes afirma que les nostres ments estan sobrecarregades de tanta informació. Hèctor Amat, actor, veu des de l’escenari del teatre les pantalletes del públic encentent-se, apagant-se. Decideix fer dejuni de notícies, i de tecnologia. Estar connectat tot el dia no pot ser bo. Llegeixo a El Periódico unes declaracions del  cineasta Spike Jonze que em criden l’atenció. En l’última dècada les nostres vides han fet un gir, afirma Jonze. El nombre d’imatges que consumíem al llarg de tota la vida fa 200 anys és el mateix que consumim al dia actualment. “La tecnologia és essencial en el nostre dia a dia, i ens està deixant enrere”. “En quin sentit?”,  li pregunta l’entrevistador. (Spike Jonze acaba d’estrenar la pel·lícula Her. Em va agradar molt una de les seves pel·lícules, Com ser John Malkovich). I Jonze respon que la nostra psique, indivudual o col·lectiva, no avança tan de pressa. Els nostres avantpassats vivien en aldees i podien parlar amb els ancians, o amb els capellans, i disposaven de tot un sistema de suports. “Ara només tenim el nostre smartphone, o la nostra tauleta”, afirma. I segueix: “La nostra vida es redueix a enviar i rebre textos o e-mails; és massa flux d’informació. Ja no anem a còctels ni de sopar amb la família. La tecnologia hauria d’estar al nostre servei, i no al revés”. Crec que Jonze només s’equivoca en una cosa: als sopars i als còctels sí que hi anem… però mirant la pantalleta tota...

Llegir més