Publicat peradmin_name


La llibertat interior


Publicat Por en març 3, 2020

L’autèntica llibertat és la llibertat interior. He escrit un llibre per explicar-ho, per explicar-me. Si us ve de gust llegir-lo, ja el podeu trobar a totes les llibreries: “La llibertat interior” (Columna) El llibre arrenca amb un cas molt conegut, el del psiquiatre jueu Viktor Frankl, que va sobreviure als camps d’extermini nazis. Frankl va patir l’Holocaust als camps de concentració d’Auschwitz i Dachau. Els nazis van assassinar la seva dona i els seus pares. Quan l’any 1945 l’exèrcit dels Estats Units el va alliberar i va poder tornar a Viena va escriure “L’home a la recerca de sentit”. En el llibre hi afirmava que fins i tot als camps de concentració –“fins i tot en aquells estats cruels de tensió psíquica i d’indigència física”– la persona podia mantenir la seva capacitat d’elecció, “un reducte de llibertat, d’independència mental”. A la persona se li podia arrabassar tot, va escriure Frankl, excepte una cosa: “l’última de les llibertats humanes, l’elecció de l’actitud amb què afrontar les circumstàncies, la llibertat interior”. Salvant les infinites distàncies, he escrit el meu petit llibre tenint molt presents les paraules de Victor Frankl. I, sobretot, les d’un gran psicòleg català: Antoni Blay Fontcuberta. Va ser ell que va fer referència a “la llibertat sense límits”. Va ser Antoni Blay que em va ensenyar, a través del seu llegat, que l’experiència de la llibertat interior és a l’abast de tots i cadascun de nosaltres. Al llibre explico com fer-la possible. Com desempallegar-nos dels obstacles que ens impedeixen ser autènticament lliures. Alguns són la por, la majoria de pensaments que tenim en el dia a dia, o el personatge que creiem que som. Aquest personatge ens fa fer tots els papers de l’auca, i el confonem amb la nostra vertadera identitat.  El fet revolucionari és descobrir qui som en essència. Només llavors podrem ser autènticament...

Llegir més

He trigat molts anys a atrevir-me a escriure la novel·la “La dona que no sabia plorar” Editada per Columna, surt a la venta el pròxim 4 d’abril   La història d’una dona que va bloquejar les seves emocions fins a l’extrem que no podia plorar, de cap de les maneres. Ni, per exemple, durant els funerals. Ni tampoc veient drames al cinema. Ni procurant evocar l’emoció de la tristesa. Un bloqueig colossal, com n’he vist ben pocs. Essent, com era ella, sexòloga –una de les primeres sexòlogues catalanes, en una època en què el sexe encara era un tabú-, compensava el seu bloqueig emocional al llit. El sexe com una escapatòria, o com una fugida endavant. Una dona insaciable.   Però el sexe és una forma d’energia vital. Té una dimensió espiritual. El sexe practicat de manera conscient, pot ser un camí cap al despertar.   El narrador de “La dona que no sabia plorar” va conèixer la sexòloga, Daniela Costa-Pau, quan tenia disset anys. Feia de becari d’un diari gironí. Li editava els articles, a la sexòloga. “Encara no entenc com ella es va encaterinar de mi, un noi inexpert que no li arribava a la sola de la sabata. El cas és que, ves qui ho havia de dir, vam acabar sent amants”. Fruit d’aquella relació, va conèixer la història d’ella, una història fascinant que transcorre entre Girona i el campus de desenvolupament personal Can Benet Vives (El Montnegre). Una història sobre el sexe i l’alliberament, l’Alta Sensibilitat i les emocions reprimides, l’Ayahuasca i la vertadera dimensió de les persones.   A les seves pacients, la sexòloga els repetia un vers de Mary Oliver: “¿Què penses fer amb la teva preciosa, salvatge, única vida?” Puc donar fe que la sexòloga Daniela Costa-Pau era salvatge, en el sentit d’alliberada. “La dona que no sabia plorar” és un petit homenatge a la seva persona. Espero que en gaudiu, com jo n’he gaudit, escrivint-la....

Llegir més
Enric Corbera, un personatge de novel.la

Enric Corbera, un personatge de novel.la


Publicat Por en febr. 15, 2016

Durant la primavera de 2013, vaig descobrir a YouTube un paio que deia que el món no existeix. Que tot és un somni. La meva primera reacció va ser esclafir a riure. Ves per on, vaig pensar. Quina desil·lusió! No obstant això, el missatge d’aquell home era profundament espiritual, per bé que ell no vestia cap túnica, ni meditava, ni feia rituals. Assegurava que darrere seu no hi havia cap organització, cap secta, cap religió. Renegava, parlava pel broc gros, bevia Coca-Cola i deia que parlava per a les “marujas”. Era un dels nous fenòmens d’internet, persones anònimes que d’un dia per l’altre es converteixen en celebritats, tot i no comptar amb l’empenta dels mitjans de comunicació. Alguns dels seus vídeos havien estat reproduïts més d’un milió de vegades. Es deia Enric Corbera, i havia registrat un mètode de curació sobre el qual perorava en universitats de Llatinoamèrica. El to que feia servir no tenia res d’acadèmic. Continuava dient que parlava per a les “marujas”, i encara que fos en un paranimf universitari, no solament sostenia que “tots som u”, sinó també l’altre missatge, que a mi em seguia fent ballar el cap: que tot és un somni. I ho afirmava davant rectors i degans universitaris, que seien a primera fila. ¿Què tenia aquell home?, em preguntava jo. ¿Era un xarlarà? ¿D’on carat treia allò que res no és real? Vaig emprendre una investigació periodística, y vaig descubrir que el seu missatge –el del misteriós llibre “Un curso de milagros”- estava relacionat amb el budisme i l’hinduisme, en concret amb el Vedanta Advaita. Vaig llegir molt sobre l’Advaita. Vaig anar als retirs d’alguns dels seus principals divulgadors. Vaig meditar. Vaig decidir escriure un dietari. I també vaig decidir seguir a aquell català que triomfava a l’Amèrica Llatina amb el missatge no-dual. Enric Corbera tenia molt de personatge novel.lesc. ¿Com devia ser algú que vivia com si estigués somniant? Algú que vivia com si d’entrada, no existís. ¿Com es veia, ell mateix, al mirall? ¿Com veia els altres? En els vídeos, es dirigia al públic tot recordant-li que ell no existia. Els espectadors estaven somniant i, dins el somni, l’havien creat a ell dalt d’un escenari, xerrant. Tot plegat em semblava surrealista, fins a l’extrem que vaig estar temptat d’escriure una novel.la protagonitzada per ell mateix. Però no calia, no hi ha ficció més al.lucinant que la realitat. Aquell home vivia a Rubí. Podia mirar de localitzar-lo, i anar a les seves xerrades. I així mateix ho vaig fer. I vaig resoldre escriure les meves observacions i perplexitats en el llibre “No sóc d’aquest món” (Ediciones B).   Vaig escriure...

Llegir més
Política i felicitat en un centre de ioga

Política i felicitat en un centre de ioga


Publicat Por en des. 1, 2014

  L’altre dia vaig tenir el privilegi d’inaugurar el nou centre de ioga Mandiram Urquinaona, una mena de temple blanc, càlid i acollidor, amb un silenci net que ja no es troba a Barcelona. En el fons, les grans professionals que el dirigeixen m’hi havien convidat per parlar del meu llibre. Però, com que porto mesos parlant de La Terapeuta, quan vaig sortir a l’escenari (és un dir, no hi havia escenari; estàvem asseguts al terra de fusta), vaig decidir no parlar del meu llibre. El llibre, vaig dir, ja parla per si sol. Uns futurs estudiants de Polítiques i Dret m’acabaven d’entrevistar per a un treball i m’havien informat que abans havien entrevistat els alcaldables de Barcelona i que només un d’ells els havia dit que apostava per la felicitat dels seus ciutadans (els altres, davant de preguntes sobre el tema de la felicitat, s’havien quedat de pedra). Aprofitant l’ocasió, al centre de ioga Mandiram, vaig parlar de política i felicitat. Vaig preguntar retòricament quin sentit té fer política si no és per contribuir a la felicitat dels ciutadans. Vaig recordar la Felicitat Nacional Bruta de Bhutan. La mesuren a partir de 9 paràmetres, i només un d’ells és econòmic. Aquí, només ens fixem en el factor econòmic, en el PIB. A Bhutan, es basen en la premissa que el veritable desenvolupament de la societat humana es troba en la complementació del desenvolupament material i espiritual. El Govern britànic també vol mesurar el nivell de felicitat dels seus ciutadans. A França i a Canadà hi ha iniciatives similars. Aquí, als nostres polítics, quan se’ls pregunta sobre el tema es queden de pedra. Com si parlar de felicitat fos cursi. Igual que ho era per a la generació dels meus pares enraonar sobre emocions. El resultat és que en aquests moments l’ansietat, l’estrès i la depressió són la segona causa de baixa laboral i que a Catalunya ja es consumeixen més psicofàrmacs que aspirines. ¿I què farà la nostra classe política per posar-hi remei? ¿Estimular el consum? Vinga, tots a comprar. La meva modesta proposta: passar de la societat del tenir a la del ser. Això s’aconsegueix amb autoconeixement. Introduint ioga i assignatures d’intel·ligència emocional a les escoles. Si als nostres fills ningú els ha ensenyat com gestionar, per exemple, l’emoció de la por, ¿com volem que siguin bons emprenedors? ¿Amb por? ¿Com volem que facin bé la seva feina, amb por? Si ningú els ensenya a gestionar la ira, la violència verbal –que és una forma de violència– seguirà campant a plaer. Per no esmentar la violència física. En el fons, plantejar-se el tema de la felicitat és...

Llegir més