Amistat entre homes


La amistad entre homesS’ha escrit poc sobre l’amistat entre homes. No ho dic jo, sinó el premi Nobel de literatura J.M. Coetzee. A la seva correspondència amb Paul Auster (Anagrama y Mondatori en castellà i Edicions 62 en català) Coetzee comença preguntant-se com sorgeixen les amistats, i per què duren –algunes– tant de temps: “Més temps que els compromisos passionals dels quals de vegades es considrera (erròniament) que són tèbies imitacions”.

“Sembla que l’amistat segueix sent en certa manera un enigma: sabem que és important, però no tenim gens clar per què la gent trava amistat i la conserva”, escriu Coetzee.

La conclusió que més em crida l’atenció del seu intercanvi epistolar amb Paul Auster: els amics, o almenys les amistats masculines, no parlen del que senten entre ells. Auster sosté que els homes no acostumen a parlar dels seus sentiments, i punt. I que tanmateix l’amistat entre homes perdura, sovint durant dècades, en aquesta zona ambigua del no saber.

Un exemple extret de la seva vida: les converses que ha mantingut durant els últims 25 anys amb un dels seus millors amics, potser el més proper (“una de les persones més xerraires que he conegut mai”; “per al qual”; diu en un altre moment Auster, “estaria disposat a donar-ho tot”); les converses entre ells, reconeix, són sense excepció insulses i anodines, plenament trivials.

Un altre escriptor nord-americà, Philip Roth, segur que diria el mateix, però portant-ho al terreny sexual. En la seva novel·la La marca de l’home, el seu narrador, Nathan Zuckerman, diu que la majoria d’homes té una amistat incompleta amb altres homes sempre que no parlin de sexe. Però quan passa, quan parlen del tema sense por de ser jutjats, “es pot assolir una sintonia molt gran i un grau d’intimitat infreqüent”.

Em pregunto: És la desconfiança, la que provoca que els homes no parlin de segons què entre ells? El pudor? Tota una generació d’homes que no han volgut parlar de sentiments. És a dir, del que de veritat importa. Poden ser amics dos homes que no parlen, entre ells, del que de veritat importa? Els homes de la generació d’Auster i Coetzee, es veu que sí.

Enviar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *