Algú no pren tranquil•litzants?


TranquilizantesAquests dies, arran de la publicació de la novel·la La terapeuta, parlo amb amics, coneguts i saludats del tema de l’ansietat.

L’escritor David Martí m’explica a La Casa del Llibre del Passeig de Gràcia de Barcelona, durant la presentació del seu llibre El guerrer adormit, que fins fa pocs anys era un executiu a qui les coses anaven bé. Aparentment. Per aguantar el ritme, prenia diversos tranquil·litzants al dia. I el seu cos tenia una rutina setmanal: un atac d’ansietat, cada divendres, a les tres en punt de la tarda.

“Els tranquil·litzants són les drogues d’aquesta època”, diu la Rut, una de les protagonistes de La terapeuta. Drogues legals, acceptades socialment; però drogues, al capdavall.

Una treballadora de La Caixa m’explica, també, la seva addicció al Trankimazin. El pren des de fa gairebé un any, després de divorciar-se. L’hi va receptar el metge de capçalera per “aturar el cop”.

Parlo de tot això dinant amb una amiga metgessa, A., i pateix un atac d’ansietat enmig del dinar. El que faltava. M’ho diu després d’haver-lo patit. Jo li he notat l’ànim tèrbol, però no he notat res més. Em comenta que, de tant en tant, recorre als tranquil·litzants caducats que té a casa. Li pregunto, per canviar de tema, si també de iogurts caducats.

Vaig a fer-me unes anàlisis de sang rutinàries i la infermera, bona lectora de novel·les, em diu que ella, als quaranta anys, ha descobert l’ansietat.

– Qui m’ho havia de dir.

No m’atreveixo a preguntar-li si pren tranquil·litzants.

Em clava l’agulla. Respiro profundament, per si de cas.

photo credit: primodario via photopin cc

Enviar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *